Feia mesos que tenia objectivada la visita al Congost de Montrebei però totes les informacions que trobava consistien en un recorregut d'anada i tornada pel mateix camÃ, indistintament que s'hi entrès des del nord o des del sud. No hi havia manera de trobar un itinerari circular que tingués sentit i fes més entretinguda i diversa l'excursió. Em vaig posar a cercar-la i finalment la vaig determinar a base d'enllaçar trams d'excursions curtes i d'establir-ne de nous. Ja li havia posat data i havia començat a convidar possobles companys de ruta quan va caure a les meves mans una ressenya d'Iespana que describia gairebé el mateix recorregut que jo havia ideat; però ho feia en sentit contrari. Em va agradar més i, amb algunes modificacions vaig optar per aquesta opció. Finalment no semblava que cap convidat s'hi pogués apuntar, però tampoc no comptava amb dates alternatives a curt termini, aixà que els dies 8 i 9 d'octubre eren les dates previste i hi vaig anar, però vaig fer fiasco. Es tractava de fer una excursió entretinguda i diversa Travessa circular a peu pel Montsec d'Ares, amb inici i final a La Pertusa i passant per Corçà , Àger, Mare de Déu de Pedra, cim Sant AlÃs, Alsamora i Congost de Montrebei.
[+] click para ampliar Mare de Déu de la Pertusa dalt la roca i Mas Mauri desota. Al fons el Monsec de l'Estall |
[+] click para ampliar El sol ja començava a tocar Mare de Déu de Pedra, primer objectiu abans de la font d'en Gabrieló, la Canal de l'Embut i el cim Sant AlÃs. |
[+] click para ampliar Encara que no ho sembli, quan vaig arribar acà vaig veure que això ja estava txupat! |
[+] click para ampliar Alsamora des del caminet que hi arriba pel sudoest |
[+] click para ampliar El pas del Congost de Montrebei, prop de la boca sud. |
L'aproximació per carretera des de Sant Fruitós de Bages via Tà rrega i Balaguer és relativament rà pida, doncs, en 1h40' em situo a Àger, on asseguro allotjament a l'Alberg de la Vall d'Àger (21 euros sopar, dormir i esmorzar) i enfilo la carretereta fins a Corçà , on he de comprar aigua al restaurant, doncs, segons m'han dit a aquella hora no en tenen ni a les cases per restricció. De Corçà a la pista fins a l'aparcament de la Pertusa a menys de 2 Km (tot plegat 10) on arribo sobre les 5. Aparco bé el cotxe, pujo a Mare de Déu de la Pertusa (600m), parlo amb una parella que acaben de fer la ferrada i que corroboren que és facileta, però molt bonica. No porten casc però sà els mosquetons i les corretges de seguretat. Faig fotos, admiro la panorà mica i em disposo a marxar a peu tocades les 6.
La pista no té altre interès que transcórrer per la vall i admirar la serralada del Montsec d'Ares. 8h Àger, 9h sopar, 10h repassar mapes, 10,30h habitació.
El fiasco comença diumenge, doncs, a les 7 del matà és massa fosc i no puc sortir fins 30' més tard. Faig temps a l'alberg amb les maries i el got de llet que m'ha deixat la senyora Margarita, una equatoriana molt amable. Seguidament vaig per sortir d'Àger (605m) pel camà que queda uns 100m a la dreta del cementiri, però resultarà que no és el bo sinó una variant del que va al Coll d'Ares. Calia prendre el següent més a la dreta. Detecto aviat la confusió, però no trobo cap camà per rectificar i he de tirar pel dret i pujar una muntanyeta plena de garrics, argelagues i altres matolls. Si la informació que disposava deia 50' a Mare de Déu de Pedra jo inverteixo hora i mitja. Vaja que ja porto una hora i deu d'endarreriment sobre l'horari previst. Com que ja no vindrà d'aquÃ, aprofito per esmorzar, però de fet no tinc gana per a menjars convencionals i aviat ho deixo.
De Mare de Déu de Pedra fins la Font d'en Gabrieló és molt dur: més de 300m de desnivell en menys de 2 Km. de recorregut i la petja molt irregular, ara dura, ara tartera... Del castell de Pedra ni rastre! A la font puc fer aigua per última vegada fins a Alsamora. Aquà menjo una barreta de cacau i d'altres ingredients per carregar piles abans d'arribar a l'ascensió superior.
Després de la Font d'en Gabrieló pista, amb drecera al començar, fins a la tartera que m'assenyala que ja soc a la base de la Canal de l'Embut, la qual, si estic de sort i trobo el bon camÃ, m'haurà de dur al cim del Montsec d'Ares, el Sant AlÃs 1.678m.
El recorregut s'ha d'anar intuint. La tartera és dreta i molt trencada, la canal a voltes sembla impenetrable, s'ha fet migdia i el sol pica de valent com si fos estiu. Ara l'ascensió es complica i no em veig en cor de continuar amunt i opto per anar a l'esquerra seguint una repisa una miqueta arriscada que no se on em durà . Eureka! una fita m'assenyala que vaig per bon camÃ, però tampoc no és fà cil del tot, cal assegurar peus i acompanyar amb les mans. Potser sigui aquest lloc l'anomenat Pas de l'Ós, però no n'estic pas ben segur. Continuo en horitzontal i trobo una altra fita, però tot d'una em quedo tancat del tot. És evident que no puc continuar endavant doncs, és massa arriscat i no hi ha cap evidència que més enllà pugui millorar. Segur que havia d'haver pujat amunt un tros més enrera, a la canaleta anterior. Fa molt de sol. Segons com les cames em flaquegen. Tinc por de no agafar una "pájara" i m'ajec per aprofitar la poca ombra d'un matoll, beure aigua i menjar prunes seques i nous (els dà tils ara no toca). Torno vers la canaleta, vaig pujant i sembla que va bé fins que noves dificultats em fan considerar-ho massa arriscat anant sol i torno a desplaçar-me cap a l'esquerra. Cinc o sis metres per sobre és veu una repisa que sembla més ampla, llarga i ascendent, però si vaig avançant cap a l'esquerra més aviat me'n separo i per pujar-hi no ho veig gens clar, doncs, la paret que me'n separa és bastant dreta i no es veuen gaires punts on agafar-se o posar els peus. Això no obstant baix pujant fins que arribo a un punt intermig on se'm fa difÃcil continuar avançant, però em falta poc més de 3m. Provo d'anar pujant com puc, fins arribat un punt one ja no em puc agafar més de mans i els peus els tinc en superfÃcies irregulars i mÃnimes, d'un parell o tres de centÃmetres. M'estic arriscant massa! (en cas de caiguda no hi ha un precipici però puc rodolar o arrossegar-me 10 o 12 metres com a mÃnim). Retrocedeixo un metre com puc per a situar-me en una repisa que gairebé deu fer un pam i que uns petits matolls li donen molta consistència i sensació de seguretat. M'ho torno a mirar més bé i opto ara per provar un xic més a l'esquerra, aprofitant dues esquerdes que hi ha a la roca, son paral?leles i, encara que molt poc profundes, recorren la roca en diagonal fins al capdamunt on s'eixamplen una miqueta i uns matolls han aconseguit arrelar-hi. Vaig pujant amb precaució però ara em sento molt més segur fins que, tot d'una, ja arribo als matolls. Uf!
La repisa ascendent és prou ampla, no presenta cap dificultat i em condueix rà pidament fins el cim. Són dos quarts de dues!!! Tot plegat sis hores d'ascensió, exactament el doble de lo previst i si hi afegeixo l'estona esperant que comences a despuntar el dia: ja porto tres hores i mitja de retard. Vaig bé!
Una pista al cim recorre la carena fins el Sant AlÃs on per a parapentistes i aladeltistes és com si fossin al paradÃs. Però jo he de fer via, no puc perdre més temps, i faig (llenço) unes quantes fotos rà pides al voltors per un costat i als joves voladors per l'altre per, tot seguit, reemprendre el trajecte per la pista descendent que mena al Coll d'Ares (1.497m), d'allà cal baixar per la banda nord, cap a Alsamora. Aquà cometo el segon (el segon?) error important del dia: faig cas del mapa de l'Alpina i agafo les dreceres que m'han d'estalviar les grans marrades de la pista. Dreceres? Potser ho van ser alguna vegada, però en deu fer tants d'anys que estan en desús que és impossible distingir una drecera d'un pas de senglars. Cal observar bé el mapa i baixar de forma totalment intuïtiva. A la primera drecera encara molt de tant en tant alguna fita em confirma que vaig bé. A la segona ni una trista fita, però mira... Ara, a la tercera (de fet la segona i mitja, doncs, l'una és continuació de l'altra) m'aboca a una pista forestal que quan ja se'm fa més que evident que no em duu en bona direcció s'acaba de cop i, just al final, apareix un fusta amb forma de fletxa i la indicació "camÃ" convidant-me a continuar endavant. A partir d'acà un munt de cintetes blanques i vermells em van definit l'indicat camÃr. Però l'orientació que portem continua sense agradar-me i ja fa estona que començo a tenir la certesa que aquestes marques corresponen a alguna mena de joc de pistes. Quina grà cia! (com exclamaria el meu amic Joan). Finalment aquest mal anomenat camÃ, que de fa estona baixa molt considerablement,
comença a agafar traces del que significa el seu nom i uns centenars de metres més endavant desemboca en un barranc envoltat de boscos que culminen amb murs de roca inexpugnables. Ara les senyals em fan remuntar un xic el torrent del barranc i passar a l'altre cantó on trobo un camà més ben definit on les senyals de plà stic em conviden a agafar-lo cap a l'esquerra: just en sentit contrari a la orientació que tenia assumit que tocava però ja feia molta estona que havia abandonat, sense oportunitat evident de rectificar sobre la marxa. De tota manera decideixo seguir-lo un tros per a veure el què. Ara el camà puja i pel que jo tenia observat del mapa això no toca. Paro en un planet per consultar els mapes i se'm confirmen les sospites, he anat a parar al camà circular de Les Collades. Ja està clar que si vaig recorrent aquest mateix camà en sentit contrari, però sense tornar-me a ficar al Grau de les Xulles (aquest és el nom del que jo en deia un barranc), no gaire enllà he de trobar una bifurcació que, prenent l'opció de la dreta més endavant ha de creuar el barranc per dur-me directament a Alsamora.
Just llavors, anava per carregar la motxilla quan alço la vista al cingle que tinc just al darrera i veig una coveta uns 20 o 30 metres més amunt amb una magnÃfica parella d'à ligues enormes. No se perquè, però he tossit i les dues à ligues han alçat el vol precioses, majestuoses. Llavors m'he adonat que no tenia la cà mera a mà . M'apresso a agafar-la de la butxaca de la trenca, però les à ligues ja no es veuen... Espero una estoneta preparat per si tornen, però no. Llà stima per la foto, però jo encara les ser veure.
Alsamora és un poblet molt xic on he arribat, cansat, a quarts de 6, un parell d'hores abans de que és faci fosc. I em queden unes tres hores i mitja per tancar el cercle fins a Mare de Déu de la Pertusa!!! Però "Dios aprieta pero no ahoga" (paraula d'ateu). Després de refrescar-me a la font quan he demanat a una parella, que resulta que van cap a Osca pel Pont de Montanyana, si em poden dur fins el trencall del Congost del Montrebei i aixà m'estalviaré més de 5 quilometres de pista. En aquest punt de confluència amb el GR-1 ja són les 6 de la tarda; faig "de tripas corazón" i enllà . 20 o 25' fins el pont penjat de ferro del Barranc de la Maçana (confluència entre d'altres del Grau de les Xulles), seguidament agafo l'opció de sota per no emmerdar-me per dalt la serra, i de seguida el camà que em va apropant a la boca nord del Congost del Montrebei i el pas "esculpit" a la roca que es tarda ben bé mitja hora a travessar: quina bellesa i quin respecte (per no dir quin canguelis, doncs amb tant poca aigua encara és molt més fondo). En sortint del Congost uns tres-cents metres de desnivell ascendent fins al Refugi Mas Carlets i la fosca que em comença a caure al damunt quan torna la baixada, doncs, ja son quarts de vuit. En arribar a baix, al Mas la Pardina, ja és fosc del tot, encara sort del quart creixent de la lluna i del camà tant fressat que no em cal ni encendre el lot ni a l'endinsar-me per l'obaga de la Pardina, al cap de la qual ja veig directament el rocam de La Pertusa amb la seva Mare de Déu i la lluna que ho retalla tot des del damunt.
Són dos quarts de nou quan acciono el comandament a distà ncia i els quatre intermitents em fan l'ullet. Dues hores i mitja més tard del previst i apallissat de valent.