Weblog de MontañaWeblog de Montaña
 Narhinan Narhinan
Estas en » Weblog de Montaña » Archivo de Relatos » November 2005 » Els Ports De Beseit, Per A Mi Una Gran Descoberta.
Tuesday 1 de November de 2005, 00:00:00
 Els Ports de Beseit, per a mi una gran descoberta.
Tipo de Entrada: RELATO | 3 Comentarios | 2813 visitas

Els Ports de Tortosa - Beseit. Un massís i uns paratges a comptar entre els grans desconeguts de Catalunya. Absolutament imprescindible! Encara que en aquesta primera ocasió només he pogut estar-hi un parell de dies i tant sols per la seva part més oriental, fent una etapa del GR.7 i una ascensió al Caro, ja n'he quedat prendat i amb moltes ganes de tornar-hi.

Aspecte fantasmagòric a la carena, entre el Coll de Pallers i el cim del Caro
[+] click para ampliar
Aspecte fantasmagòric a la carena, entre el Coll de Pallers i el cim del Caro
Encara que ni la qualitat de la foto no és bona, val la pena mostrar l'immensitat i la bellesa del boix grèvol dels Ports.
[+] click para ampliar
Encara que ni la qualitat de la foto no és bona, val la pena mostrar l'immensitat i la bellesa del boix grèvol dels Ports.
Els pins exposats al fort vent, com aquest de darrera meu, és recargolen d'allò més. Mes enrera els pins arraserats es drecen sense dificultat.
[+] click para ampliar
Els pins exposats al fort vent, com aquest de darrera meu, és recargolen d'allò més. Mes enrera els pins arraserats es drecen sense dificultat.
El cim del Caro tal i com el devien veure fa uns quants anys. (En fer la foto he retallat les indecoroses antenes i les instal·lacions de Retevision)
[+] click para ampliar
El cim del Caro tal i com el devien veure fa uns quants anys. (En fer la foto he retallat les indecoroses antenes i les instal·lacions de Retevision)
Al mirador del Caro l'Albert em demostra el que ja m'havia explicat: algunes cabres hispàniques s'han acomodat.
[+] click para ampliar
Al mirador del Caro l'Albert em demostra el que ja m'havia explicat: algunes cabres hispàniques s'han acomodat.

Els Ports de Beseit és un massís calcari culminat pel Montcaro (1.447m) o, simplement el Caro, com l'anomena la gent del territori. La vegetació és sorprenent, doncs hom creu que els massissos de l'extrem sud de Catalunya són constituïts bàsicament per erms i roquissàs, però en trepitjar-lo per primera vegada es descobreix que al seu interior la vegetació hi és molt abundant i densa, amb predomini del pi roig i l'alzina carrasca. El sotabosc és sorprenent, doncs entre la gran diversitat d'arbusts comuns, com boixos, ginebres, romanins i molts d'altres que no en conec el nom, destaca la presència d'una variant de boix grèvol preciós, de dimensions gegantines que superen els 8m d'alçada!! Una altra sorpresa botànica i paissatgística és trobar alguns faigs solts en una obaga, tot baixant del Caro cap al refugi, per un sender local bastant ben marcat. Segons m'explicava l'Albert, el meu company d'excursió en funcions de cicerone, al Barranc del Retaule s'hi manté una fageda, vestigi d'una vegetació que fou abundant en aquestes latituds fa milers d'anys però que en l'actualitat cal considerar-la escepcional i ha esdevingut la fageda més meridional d'Europa.
Pel que m'explicava l'Albert, bon coneixedor de la zona, doncs és natural de Tortosa, uns altres accidents dignes de ser visitats són les gúbies, estrets congostos esculpits a la roca per les aigues que recorren els barrancs tot deballant cap a l'oest on les espera el Matarranya que les conduirà fins Lo riu. Les més conegudes les del Regatxol al riu Ulldemò i les del Parrissal, però n'Albert té referències d'una altra tant o més espectacular, però menys accessible a la Vall Figuera. Aquestes gúbies tant són bones per als amants del descens de barrancs com també per als excursionistes i la canalla, doncs, algun sender en recorre un bona part per dins l'aigua, quan n'hi ha, Ã©s clar! Explica que hi ha algun tram que per avançar cal creuar algun gorg nedant.

Un altre dels encants particulars del massís és la cabra hispànica ben present i amb un nombre considerable d'exemplars acomodats a les grans zones rocoses que sobresurten d'entre la vegetació frondosa que les proporciona aliment abundant i beneficiades de l'absència de predadors que les puguin atacar més enllà dels primers mesos de vida. Nosaltres, durant la travessa, n'hem avistat una dalt d'unes roques i ens hem topat separadament amb dos mascles adults magnífics.
 
La travessa planejada (no gaire però) per l'Albert, ecologisme actiu i muntanyenc de joventut, però poc entrenat en l'actualitat, consistia en fer les dues primeres etapes catalanes del GR.7, és a dir de Fredes al Refugi de Caro i d'aquest a Paüls, 26,60 Km i 23,55 Km respectivament. Jo, a més, també volia fer el Montcaro, doncs el GR. el va voltant per l'oest. Però a la pràctica ens vam limitar a fer la primera etapa i vam dedicar el segon a fer l'ascensió al Caro amb un recorregut circular.
 
La travessa de Fredes al Refugi de Caro és llarga i en el penúltim tram, el que va de la Cova del Vidre al Coll de Pallers, bastant dura. Això sí, els bolets es van fer ben presents en força trams del camí, sobre tot fredolics i rovellons, també d'altres bolets comestibles però poc apreciats, de no comestibles i molts d'altres que no conec. Va arribar un punt que tenia ganes de fotre la motxil·la per aquí enllà i canviar-la per un cistell... però és clar que no podíem collir-los i posar-los en una bossa de plàstic, doncs, ens haurien fet perdre massa temps i al cap d'avall haurien arribat trinxats després dels dos dies de travessa previstos.

Feta l'aproximació en cotxe per La Sènia i fins a Fredes, a la comarca del Baix Maestrat (Castellò) i prenent el GR.7 cap al Nord vam començar a escalfar cames pujant cap al Coll Manado. Sobre les dues hores llargues de recorregut, el sender travessa una magnífica pineda en un terreny pla al mig del qual si alça el privilegiat Refugi Font Ferrera, punt de confluència amb el GR.8. Un parell d'hores més endavant un altre paratge preciòs, el de Casetes Velles, i just abans un altre refugi anomenat Mas del Frare que cal acordar previament amb la A.E. Amposta doncs està tancat. Des de Casetes Velles una llarga pista ens apropà a 300 m de la Cova del vidre, a on ja hi arribarem per sender. Aquesta és un cova de dimensions considerables que probablement estigué habitada des de temps remots com testimonïen les restes neolítiques trobades en excavacions arqueològiques.

Mig quilòmetre més enllà, i quan ja en portem una vintena de fets, comença un bon trencacames que, amb només un parell de quilòmetres, té una duresa considerable, doncs el GR. puja i baixa varies vegades amb uns pendents ben pronunciats i amb cert risc, sobre tot ara que tot estava molt humit. Aquesta considerable dificultat i el desentrenament de l'Albert el van clavar al començament de la darrera pujada, la més dura. Amb una asseguda, mitja barreta energètica, aigua i algunes nous vam solucionar "l'avaria", això sí havent de prosseguir a ritme lent ell, mentre jo m'avançava fins al refugi a deixar la meva motxil·la i cercar un frontal, no fos que se'ns fes fosc, doncs ja passaven de les cinc i, encara que no ho he dit abans, estava núvol i hi havia molta boira i m'havia descuidat el petit lot que sempre porto. L'arribada al coll, amb uns esplèndids pallers de pedra a cada banda ja anuncia la proximitat de la Vall Figuera al cap de 4 km addicionals de sender i pista, el darrer tram de la qual asfaltat, el refugi de Caro.

Només vaig poder tornar cap enrera un km escàs doncs l'Albert ja avançava per la pista asfaltada. Al seu ritme, això sí. Tot comptat i debatut, jo vaig invertir-hi unes 8h15' i ell 9h de justes per a una travessa estimada en 6h45' a Tot GR i en 10 minuts menys a C.E. Pirenaic! Qui les cronometra aquestes rutes? I per a qui? És que cal fer-les a tota pastilla? Encara sort que després, documentant-me més sobre Els Ports he trobat la ruta inversa descrita a la Guia Itinerària del Port, en la qual els germans Brull la detallaven en 7h47'. És clar que d'això fa prop de quaranta anys i els homes (i les dones) de llavors no debien tenir tanta pressa com els d'ara.
 
A la vista de l'èxit, i atès que jo diumenge no volia tornar tard, vam decidir no fer la segona etapa, entre el Refugi de Caro i Paüls, i dedicar el matí a pujar el Montcaro pel sender que surt del Coll de Pallers i baixar per la pista que hi accedeix pel nord, des de la Carretera del Caragol. La vam endevinar de totes totes, tret de compartir el cim amb l'abusiva ocupació de les instalacions i antenes pel centre emissor de Retevisión, l'ascensió és maquíssima i fins hi tot la boira ens va fer l'honor de retirar-se mentre esmorzabem arraserats a la carena i ens va permtre admirar bona part de les esplèndides vistes que hi ha en qualsevol direcció, encara que no amb la nitidesa necessària. En conseqüència: s'hi haurà de tornar!


3 Comentarios
Enviado por Francis Lagarde el Wednesday 19 de September de 2007

“Je compte visiter les Ports de Beseit au printemps 2008. Je recherche des informations sur la flore du Caro et aussi de la Sierra de Montsia. Pouvez-vous m'aider, je suis un botaniste.
Merci.”
Enviado por Francis Lagarde el Wednesday 19 de September de 2007

“Je compte visiter les Ports de Beseit au printemps 2008. Je recherche des informations sur la flore du Caro et aussi de la Sierra de Montsia. Pouvez-vous m'aider, je suis un botaniste.
Merci.”
Enviado por Marina el Thursday 7 de February de 2008

“Jo tinc una casa a prop dels ports, a un poble que es diu Horta de Sant Joan que hi vaig molts cops.Sempre anem a visitar els ports i es un lloc meravellos per visitar i fer excursións i us recomano que o visiteu. També es poden fer excursións amb bicicleta per la via verda.”


Añadir nuevo comentario
Usuario de Madteam.net No usuario




Vista Previa



 

 
MadTeam.net | Suscribirte a este blog | Creative Commons License Blog bajo licencia de Creative Commons. | compartir este enlace en Facebook